DIA DE RECUPERACIÓ ACTIVA...

.
Dia post-cursa, així que tocava “recuperació activa” (Pau dixit...):
10 quilòmetres en bici, a ritme 10 en 20 minutets , exercicis de reforçament de braços i terç superior i, sobre tot, una llarga sèrie d'estiraments.

He estat repassant durant tot el dia d'avui les sensacions de la cursa d'ahir, i les recordava com a molt dispars. Per una banda, recordava el primer terç de la cursa com de “córrer cansat”, sense gaires ganes però, en canvi, a un ritme més que acceptable (per a mi). Del segon terç recordava cóm “es va fer sol”, sense gaires esforços i a un ritme lleugerament més ràpid; i les molt bones sensacions del darrer terç de cursa: per primer cop vaig proposar-me “anar fort fins a meta” (amb el que PER A MI representa aquest terme) i anar per sobre del meu ritme “normal” durant els darrers dos quilòmetres, mantenint-hi un ritme constant i pensant:

-collons, Txabi, ho portes bé... (però apretando los dientes, i el que era encara més reconfortant a aquelles alçades de la cursa: avançant i avançant corredors...!)

i em sentia bé, cansat, però amb forces per no abaixar el ritme i aconseguint no anar-me “arrossegant” com normalment em passa a tots els finals de cursa. I el resultat ha estat el que ha estat... estant com estava de dolorit per la caiguda de dissabte (encara que estic convençut de que podria haver “esgarrapat” uns 10 ó 15 segons en els últims cinc-cents metres...).

Del que sí me'n he adonat (he constatat novament, més bé diria jo) és de que haig de canviar la música que ara porto en el meu iPod quan corro. Com ja sabeu, jo no sé córrer sense música: m'atabala sentir el soroll de les petjades -tant les meves com les dels altres corredors- i, sobre tot, el sentir-me cóm respiro (molt exagerat, en fer-ho sempre per la boca... ja que jo el nas només el tinc perquè no em caiguin les ulleres); però està clar que inconscientment conscient, o conscientment inconscient (toma ya trabalenguas !) quan no és música “amb marxa” el que sento, el meu ritme de cursa baixa inexorablement; i és que no és el mateix córrer mentre sents “Paraules d'amor” d'en Serrat, per exemple, que mentre sents -a tot volum- el “Born to run” d'en Bruce, sense anar més lluny... Recordo, perfectament, el “bajón” que em va donar a la Mitja Marató, cap allà el quilòmetre 11, i en el que -per sort- el que va sortir pels auriculars en aquells moments va ser el “Macho men” dels Village People (m'arriba a sortir aleshores pels auriculars una balada qualsevol... i llenço la tovallola !). En aquella Mitja, i preparat expressament, el que hi havia en el meu iPod era només música disco dels 70 i 80. I una cosa semblant em va passar al final de la meva primera Cursa de Bombers (que era la meva segona cursa de ma vida): en girar per Via Laietana i enfilar ja la recta d'arribada, el que vaig sentir pels auriculars va ser el marxós “What a feeling” de la peli “Flash Dance” que em va dur volant fins a meta.

Així que toca canviar de música per córrer !.

Demà, oh, quina llàstima! no podré anar a veure el apassionant “Barça-Cultural y Deportiva Leonesa” de Copa del que te dije... perquè tinc un sopar, que per cert em ve molt de gust. No anar-hi té dues avantatges, tres millor dit:

1- no veure un partir ensopit, ple de suplents...
2- si per aquelles coses miraculoses del futbol ens eliminessin (el fúmbol es asín... son 11 contra 11... unos días se gana y otros se pierde...), jo no ho hauré patit ni viscut “en vivo y en directo”...
i 3, i més important - ... no “pelar-me” de fred, com em va passar dissabte...
I si demà no és “San Milagro Blanco” (que jo crec que no...) veurem cóm el Madrid diu adéu a la Copa un any més ( i ja en van...) eliminat pel molt potent equip de Segona B, l'Alcorcón.
.