.
Com a pare, no crec que hi hagi gaires coses pitjors que el veure el dolor d'un fill (... i ara només parlo de dolor “físic”).
El primer cop que em va copsar el tema, que em va trasbalsar, va ser l'any 1990 quan a la Martona, dos dies després de néixer i un dia abans de sortir de la Clínica, en que per culpa de la icterícia li va pujar la bilirubina a nivells tan elevats que varem estar a punt de tenir que fer-li una transfusió total de sang. Varen ser dos dies llaaaaargs sense moure'm del seu costat, allà a l'altra costat del vidre que ens separava, veient-la sola en aquella sala tan freda, tan desangelada, dins de la incubadora amb aquell parell de focus grocs encesos dia i nit, boca avall, agenolladeta, amb els seus bracets lligats amb unes vendes perquè, en moure's, no s'arranqués els electròdes que portava enganxats al cap... quina mescla de sentiments, que et van i et venen com a onades, i tu allà, impotent, sense poder fer-hi rés i sentint el seu dolor silenciós... !
Aquesta no ha estat l'única vegada, només la primera. Malauradament, sense ser molt greus, n'hi ha hagut més, ja fos per la Marta o per l'Andrea: quan les tens allà al davant teu, estirades en un llit d'urgències, clínica o ambulatori, queixant-se o plorant de dolor (com l'Andrea dijous) a tu et fa mal, tant o més que a elles, perquè només pots estar allà dret, patínt amb elles però sense poder transmetre'ls-hi, sense poder deixar-lo sortir perquè no els hi afecti... i no pots fer res per alleugerir el seu dolor, només acompanyar-la, estar al seu costat, plorar en silenci.
És dur veure patir un fill; però, sense que serveixi de consol, ja ens ho deia fa anys en JMS:
Com a pare, no crec que hi hagi gaires coses pitjors que el veure el dolor d'un fill (... i ara només parlo de dolor “físic”).
El primer cop que em va copsar el tema, que em va trasbalsar, va ser l'any 1990 quan a la Martona, dos dies després de néixer i un dia abans de sortir de la Clínica, en que per culpa de la icterícia li va pujar la bilirubina a nivells tan elevats que varem estar a punt de tenir que fer-li una transfusió total de sang. Varen ser dos dies llaaaaargs sense moure'm del seu costat, allà a l'altra costat del vidre que ens separava, veient-la sola en aquella sala tan freda, tan desangelada, dins de la incubadora amb aquell parell de focus grocs encesos dia i nit, boca avall, agenolladeta, amb els seus bracets lligats amb unes vendes perquè, en moure's, no s'arranqués els electròdes que portava enganxats al cap... quina mescla de sentiments, que et van i et venen com a onades, i tu allà, impotent, sense poder fer-hi rés i sentint el seu dolor silenciós... !
Aquesta no ha estat l'única vegada, només la primera. Malauradament, sense ser molt greus, n'hi ha hagut més, ja fos per la Marta o per l'Andrea: quan les tens allà al davant teu, estirades en un llit d'urgències, clínica o ambulatori, queixant-se o plorant de dolor (com l'Andrea dijous) a tu et fa mal, tant o més que a elles, perquè només pots estar allà dret, patínt amb elles però sense poder transmetre'ls-hi, sense poder deixar-lo sortir perquè no els hi afecti... i no pots fer res per alleugerir el seu dolor, només acompanyar-la, estar al seu costat, plorar en silenci.
És dur veure patir un fill; però, sense que serveixi de consol, ja ens ho deia fa anys en JMS:
“... y nada ni nadie puede impedir que sufran, que las agujas avancen en el reloj, que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un día nos digan adiós”.
Fa una estona he arribat del Club; com un ritual, en ser dia pre-cursa, el que “tocava” era sessió de jacuzzi, una llaaaarga sessió de jacuzzi, amb immersió final a la pileta d'aigua freda. I, seguint amb el “ritual”, d'aquí a una estona em fotré un bon plat de pasta fresca, amb un rajolínet de d'oli d'oliva.Sensacions per la cursa de demà ? No gaire bones, la veritat; però... si hay que ir, se va !.
.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario