EL CAS ÉS NO PARAR…

… i, digui el que digui l’Albert, millor fer uns partidets a soft-ràquet que no fer rés.
I això és el que he fet avui al vespre: dos partits amb en Martí (pallissa) i dos més amb el meu company de taquilla (que no recordo mai cóm és diu) i que també m’ha ben “estobat”, encara que ha estat més “misericorde” amb mi i no m’ha volgut matxacar...
Demà estic per feina tot el dia per Girona, així que la cosa te pinta de que -en arribar a Esplugues- sortiré a córrer pels voltants de casa, potser fins a La Creu de Pedralbes i tornar, amb els seus gaire bé 5 quilòmetres, perquè com m’ha dit avui l’Albert:
- Txabi, no et veig entrenar gaire per la Mitja Marató...
I potser té raó... així que d’aquí al 5 de febrer (la Mitja és el 7) agafaré fons fent quilòmetres, i millor pel carrer que en cinta. Encara que crec que sovint obliden (ell i la resta de runners del Club) que jo no tinc ni 23, ni 27 ni 35 anyets per anar fent “entrenaments exigents”... i que m’haig de dosificar, perquè si entreno fort, no em queden forces després per les curses (i recordeu que, a mi, el que m’agrada és competir). No vull dir que no hagi d’entrenar ni que no m'agradi, ni molt menys, sinó que ho haig de fer a un altra ritme, per poder arribar algun dia a consolidar-me definitivament i sense problemes (i ja sense moure’m cap amunt) en els 48’ com a temps máxim, per anar baixant progressivament a 47’40’’, 47’25’’, 47’10, 47’...; sincerament, no crec poder arribar ja mai a baixar dels 46’30’’ en curses de 10 quilòmetres, cosa que -per altra banda i particularment per a mi- ja està força bé, no havent corregut mai abans i havent-t’ho començat a fer als gaire bé 51 anys i superant una operació de menisc als pocs mesos de començar a córrer. Així que no baixaré la guàrdia, però no podré entrenar mai als ritmes de l’Albert, en Pau, en Marco, en Jose, en Xavi... els faré (com diría en Frankie: "a mi manera...") perquè els seus objectius -i les seves condicions físiques- i els meus son moooolt diferents: el que sí ens uneix, però, és el superar-nos, el córrer, el competir, l’asfalt i la terra... I no en tenen ni idea de cóm els agraeixo el poder-ho fer amb ells (encara que, sempre, els hi veig només el clatell... i cada cop més i més lluny).

Cóm m’agrada competir !
.