HA ARRIBAT EL GRAN DIA ...

... el meu particular “dia D”, canviant el 6 de juny de 1944 (Normandia) pel 7 de febrer 2010 (Granollers) i les “barcazas” -repletes de soldats- pel meu cotxe d'avui; val, sí, d'acord, no és ben bé el mateix, però sí que hi ha un aspecte en comú, perquè tant llavors com ara hi ha un mateix objectiu: assolir l'èxit, despistant “l'enemic”. El de 1944 ja el coneixem abastament i el meu “enemic” d'avui també és conegut, perquè és el mateix de sempre abans de totes les curses: les molèsties diverses a l'esquena, natges, malucs, genolls... He acabat per convencem de que tot és fruit de la tensió pre-cursa, perquè en quant “desembarco” a la meva “platja d'Omaha” particular de cada cursa allibero tota aquesta tensió i se'm passen tots els mals.

LA MEVA SEGONA MITJA MARATÓ.

Com aquell 6 de juny, el dia s'ha llevat ideal pel “desembarc”. Llueix el sol, no fa vent... però sí que fa fresqueta, que provocarà que mentre estigui “en mig dels altres soldats” dins la nostre “barcaza” (els calaixos per temps) tot esperant el tret de sortida, passi fred; però tot i així penso sortir a córrer amb la “Cobarde” i prou, perquè després “tot em sobra”, perquè posar-me més roba sobre el cos sempre em molesta. Sort que si s'aguanta així, i com que la Mitja Marató comença a les 10,45 la temperatura ja haurà pujat a 14/16 graus (...Molina, no la caguis !) i serà la ideal per córrer.

Ja he esmorzat fa una estona (torrades, pernil, més de mig litre de suc de taronja, doble cafè amb llet i mel i cereals), i abans de sortir un “PC” (plàtan de Canarias) i anar-li fotent “aquarius” fins a l'hora de la sortida. La Marta ve amb mi altra cop a una Mitja (vaig a despertar-la, que ja són tres quarts de nou). Recordo que, de no ser per ella, jo encara estaria a Calella, perquè en acabar la Mitja Marató de Barcelona-Costa del Maresme no podia moure els braços... Espero que avui la cosa acabi millor.

Escolta'm, hora cinquanta: ens veurem avui en creuar la meta ?.
..