VIVÈNCIES POST-MITJA…

.
Ja tenim els temps oficials dels runner's de Can Mèlich:
-1 h 33'44'' en Pau.
-1 h 43'12'' en Per, que corria amb el dorsal del lesionat Albert.
-1 h 49'43'' en Juan Carlos
I, en Txabi, confirmat i "clavat": 1 h 51'56'' (el 3.746 de 6.600 corredors).

És curiós el que em passa (només a mi ?) en una Mitja Marató ; ja m’ha passat el mateix en les dues que he corregut.
Els primers 10 quilòmetres (tot i que els d’avui han estat "duriyos") em passen relativament ràpids i els faig "be"; potser és perquè sé que, en arribar-hi, encara me’n faltaran per fer-ne 11 més.

Avui aquest 10 primers quilòmetres s’han complert dins del mateix nucli urbà de La Garriga, després d’agafar la punyetera desviació/pujada a ma dreta i recórrer la llaaaarga Rambla en constant "cara amunt". A La Garriga, un munt de gent pels carrers, cridant, animant... Segons el meu crono, he fet aquests primers 10 quilòmetres en 53'20'' que, tenint en compte que gran part del que venia per davant era ''cara avall'' (però amb un parell o tres de "tobogans" inclosos) feia pensar en un bon temps... si no feia "figa".

Particularment, és curiós, del 1 al 10 vaig "afegint-hi" quilòmetres:
- va, Txabi, que ja en portes 4... va, que ja en portes 8... va, que ja n’has fet 10...

per -després del 10- anar "descomptant" quilòmetres:
- va, Txabi, que ja només te’n queden 11.... ja només te’n queden 6... només un parell més i llestos...

i així vaig fent (se m’ha fet molt llarg del quilòmetre 13 al 16, amb la baixada-pujada del túnel inclosa).

Potser per això, que fins al 10 "no problem", no he tingut el "bajonazo" entre el 6,5 i el 7,5 com ja és habitual en les curses de 10 quilòmetres: he anat molt regular tota l’estona, tret de l’estupidesa (també habitual com sempre) "de sortir com una bala" els dos primers quilòmetres (a 4’23). El que sí he fet aquest cop és aprofitar "les baixadetes" per anar recuperant el temps que m’anava deixant en els "tobogans". I molt encertada la música del iPod que portava, tret de tres balades que se m’han "colat" (el pas pel Polígon de la Garriga, ja "de tornada" ha estat al ritme de Coldplay i el seu guardiolero "Viva la vida").

Ara entenc perfectament el perquè de la ben guanyada fama d’aquesta Mitja Marató i l'alt nivell de corredors d’elit que hi venen (l’any passat, en dones, va guanyar Marta Domiguez, per exemple i fa dos anys, en Gebrselassie). La organització, molt bona; el recorregut és d’aquells "per fer temps", que diria l’Albert. La gent pels carrers molt engrescadora per tots els nuclis urbans pels que passàvem... i la llaaaarga recta d’arribada ( 2 quilòmetres gaire bé ?) és tota una invitació a "apretar los dientes", perquè des de molt lluny la veus allà, "a tocar"... i s’apropa, s’apropa, no et deixa que afluxis.
La recollida de obsequis i el darrer avituallament molt ràpids, tot i els 6.600 corredors que hi havia avui.
Finalment el temps s’ha posat de part nostra: un matí lluminós, ni una mica de vent, i una temperatura ideal (haurem sortit amb uns 10-12 graus, per anar pujant progressivament fins als 14-15 cap als voltants del migdia).

I què tal el meu cos després d’unes hores d’acabada la Mitja i d’haver fet un parell d’hores de reparadora "siesta"?. Apart del lògic cansament general, avui més que mai sento l’isquiotibial de la cama esquerra com si s’hagués escurçat, com si fos molt més curt; em tira molt i tinc fortes molèsties. La resta, normal després de córrer 21 quilòmetres als que no estic ni acostumat ni entrenat: adolorits els turmells, les plantes del peu (els mitjons que vaig comprar-me ahir no sé si han estat una gran ajuda...), una mica de dolor als braços, tinc els quàdriceps "ben tocats", poca cosa als genolls i gaire be gens de mal d’esquena (curiós). El millor de tot ? que en cursa no tinc mancances de respiració, no esbufego, "ni se’m disparen les pulsacions": si no ho faig millor és perquè el que m’acaben fallant són les forces a les cames, no els pulmons ni el cor. I això que d’aquí a no res en faig... 53 !.

I qui ha guanyat La Mitja si no he estat jo ? Doncs un cosí llunyà d’en Iniesta: el guanyador de la Marató de Boston dels anys 2003, 2006, 2007 i 2008 i segon classificat a la Marató de Nova York de 2009, en Robert KIPKOECH, de Kenia, en un temps de 1h 02'01''. La guanyadora, una altra cosina d’en Iniesta, també de Kenia, la Joyce CHEPKIRUI, en 1h 12' 56''.

L’any que ve... més Mitja !

...