REVETLLA “CASERA”…

… no vull dir que amb "gasosa", sinó a casa; i és que aquesta tarda, cap a les cinc, m’ha trucat Marta des del CAP; hi havia anat per unes receptes però ja que estava allà, el auxiliar infermer que l’ha atès li ha vist el bandatge a la cama (no sé si us ho havia dit, però fa uns 8 dies va caure amb la moto al garatge de casa i va quedar a sota de la seva BMW, cremant-se la cama una cosa seria...). Doncs bé, quan li ha destapat, l’auxiliar li ha sentenciat el dramàtic:

- Uy, això s’ha de netejar ben netejat...
... i rasca que te rasca, li ha netejat. Si Marta ja es mareja només en pensar que ha d’anar al metge, podeu imaginar-vos l’escena (... i sentir-la). Total, que l’he tingut que anar a buscar fins el CAP (estirada en un llit a un dels box me l’he trobat) perquè mentre la curaven ha cridat, ha jurat "en arameo", s’ha marejat... i l’han deixat allà perquè és tranquil·litzés fins que jo he arribat. I ens en hem anat, xino-xano, sense preses amb les dues motos, tenint cura de que no caigués. Total, que dels plans que teniem d’anar al teatre/cine i a sopar, rés de rés. En arribar a casa he fotut una ampolla de cava a la nevera i hem acabat fent una "revetlleta casolana" mano a mano ella i jo.

No tenia intenció (i la veritat, ni ganes) d’anar avui pel club; però com que amb tot això de la Marta he acabat arribant a casa passades les sis, ja no he tornat al despatx a Badalona. Era dimecres i els dimecres sortim amb els companys a córrer "per fora". Així que cap el tard me n'he anat cap allà i finalment "han caigut" 8 quilòmetres "mano a mano" amb l’Albert (l'Enric se'ns ha despenjat ben aviat) des de Can Mèlich i fins al Cervantes i tornar. A l’anada, després de fer el primer quilòmetre a 5:25, hem acabat fent els 4 quilòmetres en 20 minuts clavats, el que vol dir que els tres restants els hem fet a una mitja de 4:42 que no està gens, però que gens malament, per a mi. La meva tornada, una mica més lenta (i ja sol, perquè l’Albert "ha volat" a uns estratosfèrics temps de 3:36 / 3:40... está fortíssim el paio !), i la he feta en poc més de 21 minuts.

La coca de crema, deliciosa... i l’ampolla de cava finalment s'ha quedat a la nevera sense obrir (la coca, amb llet freda, és molt més bona !).

Noticia sorpresa: avui, convocant per mail als antics companys de batxillerat (de quan teníem de 11 a 15 anys...) he “picat” a Vicenç A. dient-li que me n’anava a córrer a la Marató de Berlín; doncs resulta que el paio també ja hi està apuntat (al novembre ja va fer la de Nova York), així que ens trobarem a Berlín per prendre’ns tots junts unes "birritas alemanyes" abans i després de la Marató.

.