DIA DE PARTIT…

… i dia de descans. Continuant fil per randa amb el “Barrachina's Training Plan” ideat per a mi, avui em tocava descans, així que he pogut anar al Estadi al vespre a veure un soporífer partit amb l’Sporting de Gijón (1-0, amb gol d’un asturià, en David Villa).

Demà, últim dia per sortir a córrer abans de la Marató: em toquen uns altres 30 minuts, aquest cop 25 altra vegada a “ritmo suavessito” i 5 forçant una mica. I en acabar, "soparet amb els Millonarios".

Estic nerviós, molt nerviós, inquiet... però tremendament il·lusionat (bé: gaire bé tant il·lusionat com espantat, aquesta és la veritat). 42 quilòmetres... són molts i molts quilòmetres (per a mi al menys); ara me’n penedeixo de no haver fet algunes “tirades llargues”, de 25 ó 30 quilòmetres “per veure què tal”.

Però em consola el pensar en una cosa; veureu:

Me n’he adonat fa temps que, sigui la distància que estigui pensant fer en cada moment, sempre se’m fa llarga, ja siguin -inclús- els breus 30 minuts a la cinta d’ahir. I és perquè en aquell moment sé on haig d’arribar: en el cas d'ahir córrer durant 30 minuts. Doncs el mateix em passa quan haig de córrer 10 quilòmetres: sé fins on d’arribar, així que no defalleixo abans de temps. Però és que també és el mateix em passa en una Mitja Marató: com que sé que haig de córrer 21 quilòmetres i l'objectiu final són aquests 21 quilòmetres, no defalleixo ni als 30 minuts, ni quan ja n’he fet 10, perquè l’objectiu que m'havia fixat encara és lluny; no sé si m’explico.

Doncs bé, confio i dessitjo que a Berlín, tot i que sé que és una passada el tenir que córrer 21 quilòmetres després d’haver-ne fet ja uns altres 21, també sé que arribaré bé fins a la meitat de la Marató, perquè “el meu objectiu encara em quedarà lluny” i mentalment així m'ho diré. I de la mateixa manera que en una mitja marató vaig sumant quilòmetres fins arribar al 10 i, a partir d’aquí, el que faig mentalment és deixar d’anar sumant quilòmetres i passar a dir-me:

-va, Txabi, va, que ja només te’n falten 10, te’n falten 9, te’n falten 8...

doncs sé -o vull creure al menys- que això mateix em passarà a Berlín: que aniré contant i sumant quilòmetres fins arribar al 21 i que a partir d’aquí començaré a dir-me:

-va, Txabi, va, que ja només te’n falten 21, te’n falten 20, te’n falten 19... i així fins arribar ( fet pols ! ) a meta.

Va, Txabi, va, que això ja està en marxa i ja no hi ha qui ho pari... !.

.