I’M A MARATHON MAN .. ! ! !

MARATÓ (1): MITES QUE CAUEN...

Divendres, 24

Quan voles amb una company suïssa, com és el cas de Swiss-Air, el mínim que t'esperes es PUNTUALITAT SUÏSSA; doncs bé, he sortit de Barcelona amb 45 minuts de retard...

Ara ja estic a Zurich, fent una escala tècnica de gaire bé 4 hores, però entre aquest retard (que la deixarà en tres) i que “está cayendo la del pulpo”, se m'ha fastiguejat la meva idea inicial d'aprofitar aquesta estona per poder anar a donar un tomb per la ciutat de Zurich (sobre tot, per l'aiguat que està caient més que pel temps de que disposo, perquè amb tres hores en tindria més que suficient).

La maleta la he facturat directament fins a Berlín; però el que porto a sobre amb mi, a la motxilla, és tot l'equipatge necessari per córrer la Marató, sobre tot, les meves sabatilles Saucony, perquè tindria “guasa” haver arribat fins aquí i que -pel motiu que fos- la maleta no arribés o es perdés. Millor no jugar-me-la...

Mentre jo estic a punt de volar cap a Berlín, l'Amelia Garayoa -el personatge de la novel·la “Dime quién soy” que m'he endut amb mi- també hi està arribant en el moment de la narració en el que estic, página 504 de les 1084 que té la “novel·leta”; i casualment ella també ho està fent en un mes de setembre, concretament l'1 de setembre de 1939, el dia de la invasió de Polònia per part de Hitler i els seu exercit de nazis (2 dies després, Gran Bretanya, França, Austràlia i Nova Zelanda declaraven la guerra a Alemanya i començava així la Segona Guerra Mundial... i dos dies després, els Estats Units és declaraven “neutrals”...).

Ens queixem dels preus del Aeroport de Barcelona (... i amb raó); però allà no et cobren 4,60 euros per un cafè com aquí a Zurich!.

Embarcament cap a Berlín... !!!

..

...

I ja soc a Berlín ! (altra cop amb “retràs suïs” d'uns altres 25 minutets) i plovent. He arribat passades les deu del vespre i després d'un trajecte en taxi d'uns quinze minuts ja estava al Hotel Holiday Inn; pel que he sabut després, en Marco està a l’habitació 308 amb l'Alberto. He parlat amb ells per telèfon, però per l'hora que era ja estaven sopant lluny del hotel. Hem quedat de “passar” del bus-transfer que ens posa l'organització per anar a recollir demà els dorsals, perquè venen a buscar-nos a les dotze del migdia i, de fer-ho amb ells, perdríem tot el matí: hi anirem pel nostre compte cap allà les 10 i així aprofitem tot el dia per rondar per Berlín; he quedat amb en Marco a dos quarts de nou esmorzant a baix; l'Alberto esmorzarà cap allà dos quarts de set, per “habituar-se” al horari de diumenge; jo també em llevaré d'hora demà, entre altres coses perquè estic força nerviós i no dormiré gens, “me lo veo venir”...

Com que no he pogut sopar amb ells (i ja havia menjat a Zurich un bocata en el vol fins a Berlín, gentilesa de Swiss Air), he sortit a córrer una estona (plovent) xino-xano pels voltants del Hotel, perquè estava “encarcarat” de tantes hores d'aeroport.

Per cert... ara ja no plou gens !.

Ja no em queda gaire bé rés per començar a córrer la Marató !!!

MARATÓ (2): THE BEFORE DAY...

Dissabte, 25

M'he llevat d'hora aquest matí (6,30) per “aclimatar-me” jo també al horari de demà, que diria l'Alberto i, contra el que m'esperava, he dormit “del tirón”. Plou.

Com que vaig demanar habitació individual (per si em donava per roncar), el que han fet aquests alemanys és donar-me una habitació doble, amb un enorme llit de matrimoni... però només amb MIG EDREDÓ ! (o sigui, un edredó de llit “single”, que queda de lo més estrany en aquest llit tan enorme). L'hotel ?, un Holiday Inn com tants i tants en el món.

En llevar-me m'he adonat de que he dormit amb la finestra entreoberta, però no he tingut gens de fred. Això sí: des de que vaig arribar a l'habitació he sentit de fons com un llunyà “susurro”, durant tota la nit i fins ara mateix; es una musiqueta “com d'aquelles de Hilo Musical” però molt de fons, encara que jo no vaig veure, ni veig, cap comandament ni altaveu; i, a sobre, fa una estona ha sonat de fons “Mare Lola” d'en J.M. Serrat, aquí, a Berlín !, i és el que ja m'ha fet dubtar i mosquejar: al igual que ahir al vespre, he mirat el meu iTouch, no fos cosa que s'hagués encès.... però no; he mirat el meu iPod Shuffle (el que portaré demà per córrer a la Marató), però tampoc... fins que, finalment, he recordat que també portava el iPod Nano: i... tachan ! sí, era ell, “el Nano” el que s'havia encès dins la butxaca del stop-win d'Adidas que portava ahir en sortir del taxi !. I així sonant, de fons, toooota la nit; ridícul, no ?... Gràcies, Joan Manuel ! (casualment conegut també com “el Nano”).

Són ja dos quarts de vuit; fa estona que ja m'he dutxat i d'aquí a no rés baixaré a esmorzar amb l'Alberto (si és que no ho ha fet ja el paio...). Després, anirem a recollir els dorsals.

..

...
Ja estic de tornada al hotel; quina Fira del Corredor més bestialment enorme ! L'han ubicat a l'antic Aeroport Central de Berlín (situat al bell mig de la ciutat !), i ocupant part de les pistes d'aterratge i tres enormes hangars... una passada !. Com una passada ha estat, també, el que PAGANT 100 EUROS PEL DORSAL, EH, 100 EUROS (poseu-hi aquí la veu del Núñez de Cracòvia) NO HEM TINGUT DRET A LA SAMARRETA FINISHER ADIDAS !. Indignant !. Parlarem amb en Cayetano de tornada, vaja que si hi parlarem...

Cap al migdia hem anat a dinar no gaire lluny d'allà mateix (plovia, i de quina manera...) i, acabant ja de dinar, sorpresa !, m'ha trucat en Vicenç, l'antic ex-Maragall que també corre demà la Marató; no només ha trucat sinó que com que estava per allà a prop ens ha vingut a veure amb la Cristina. I més tard, com que en Marco i l'Alberto tenien entrades per anar a la Torre de Televisió i jo no (la densa boira que feia no crec que els hi hagi deixat veure rés) me n'he anat amb en Vicenç i la Cristina a donar un tomb per Berlín, tot i que plovia força a estones. Hem acabat el llarg “tour” (Alexanderplatz, zona de Sant Nicolás, Shoneberg, Mitte...) amb una cervesa i, cap a dos quarts de set, ja estava al hotel de tornada.

Encara no he vist ni una totxana del mur, ni la Porta de Brandenburg, ni el Reichstag.

D'aquí a una estona baixaré a sopar amb l'Alberto (pasta per un tubo !) i a dormir d'horeta, que demà m'espera un gran dia, força passat per aigua sembla ser... però un gran dia !.

MARATÓ (3):  THE  MARATHON  DAY...

Diumenge, 26

Son dos quarts de set i és fosc, molt fosc; molt abans, a un quart de sis, ha sonat el despertador (després d’una altra nit -sorprenentment- dormint “del tirón”), m'he dutxat, i abans de dos quarts de sis ja estava al menjador esmorzant amb l'Alberto... i esmorzant força, perquè és molt el que hauré de cremar avui.

PLOU ! (tal i com estava previst, tot i que feia 10 anys que no plovia el dia de la Marató de Berlín), i això no farà més que afegir una mica més de èpica a aquesta grandiosa e il·lusionant aventura en la que, jo solet, m'he embarcat.

- Txabi, ha arribat el dia; i com dirien els del punyeter tri-partit:

... “per la teva Marató... som-hi !”.

..

...
Pugem l'Alberto i jo al bus-transfer que ens ha de portar fins a la sortida; és negra nit encara... i continua plovent ! (notición un cop ja pujats al bus: el Barça ha guanyat 1-3 al camp del Atlètic Club i, el que és millor encara, el Madrid ha empatat a casa del Llevant).

Arribem i el primer que fem és anar a deixar al meu box la bossa amb totes les meves coses de recanvi (samarreta, pantalons, dessuadora i el paravent per després de la Cursa); l’Alberto no ho necessita perquè els seus pares -que han vingut també fins a Berlín- li porten i guarden; allà als boxs arrepleguem també unes capelines que Adidas havia previst per a nosaltres els corredors (jo havia sortit del hotel amb una bossa d'escombraries “negociada” amb el pinche de cuina... fent una fila de lo més patètic). Ens prenem un mega cafè al Starbucks del costat de la Porta de Brandenburg i ens retrobem amb en Marco i els pares del Alberto. Continua plovent, i ara, fort, amb ganes...

S'apropa l'hora. Enfilem el camí cap a la sortida plovent força ara. Ell cap el calaix de sortida D i jo cap el H (això va per temps acreditat); jo havia quedat amb en Vicenç que ell es posés al final final de tot del seu calaix, el G, i que jo em posés al principi al principi del meu, el H, per així poder anar junts. I encara que sembli impossible (en una cursa on hi ha més de 42.000 corredors) ens hem trobat !. Continua plovent i la temperatura ronda els 10 graus.

Quan es dona el tret de sortida i veiem enlairar-se els milers i milers de globus verds, en Vicenç i jo decidim que fora capelina i fora samarreta de màniga llarga, perquè mullar-nos ens mullarem igual, ara o després. Casualment, ell ha decidit posar-se, per córrer la Marató, una samarreta -també de tirants- i del mateix color que jo: sembla que formem equip!.

Merda !, els auriculars del iPod Shuffle s'han tornat a esconyar ! Haig de córrer sense música!; triguem 20 minuts clavats en creuar la línia de sortida des de que hem sentit el tret i hem vist enlairar-se els globus.

Estem els dos força animats. Anem corrent i xerrant tota l'estona i jo -a sobre- fotent conya amb tothom, tant amb els de dins de la cursa com amb els de fora, amb la gent que ens anima -tot i estar plovent- a les voreres.

Cau el quilòmetre 5, i apareix el vell conegut dolor a la “cintilla iliotibial”; però vaig bé. Paro a beure aigua per segon cop en un dels molts i molts avituallaments que anirem trobant. Continuem a bon ritme, i continuem xerrant i fotent conya. Arriba el quilòmetre 8 i una molèstia (desconeguda fins ara) apareix sobre l'os del empenya esquerra (empeine, en “castizo”) semblant al dolor com quan, jugant a futbol, una bestiola de defensa et trepitjava amb els tacs d'alumini; però no em molesta per córrer.

Arribem al quilòmetre 10 en 1 hora exacte i, per tant, anem complint amb la previsió inicial de sis minuts per quilòmetre (que és fins i tot menys, si descomptes els dos “parons” per beure aigua). I continuem, com si tal cosa. Cau el 12, arriba el 14... i començo a sentir sobre-carregada la musculatura de la part externa de les cuixes, però suportable.

Continua plovent; els peus pesen per lo xopes que porto les sabatilles i els mitjons... i ja serà així fins a final de cursa.

Cau el 16, cau el 18 (en Vicenç se'm “despenja” una mica) i creuem el quilòmetre 20 en 1 hora 57 minuts (havent parat quatre vegades per beure abans d’arribar-hi): això vol dir que anem bé. Arribem al punt exacte de la Mitja Marató i jo em trobo molt bé de forces (...però mai, fins ara, he fet més de 21,097 quilòmetres, així que estic a punt de creuar una nova frontera esportiva), però molt animat, bé... Uns quilòmetres després de l'avituallament de la mitja, en Vicenç se'm despenja definitivament. El vaig cridant -com he anat fent des de la sortida, per no perdre’ns- i em respon... el crido una mica més endavant i em respon... el torno a cridar... i ja no em respon: ja veig que em tocarà acabar de córrer la Marató sol... i encara no sé si me'n sabré sortir.

Però la realitat és que m'he cruspit ja la Mitja Marató sense esforç aparent, molt “sobrat” (i fa cosa dir-ho així, però és que és la veritat, és tal i com em sento). Continua plovent, i continuo parant a tots, tots, els avituallaments (aigua, plàtans... i els gels als quilòmetres 10 i 20). Cau el quilòmetre 24, cau el 26, el 28 ...segueixo bé de forces, molt “suelto” i espero amb impaciència veure caure el 30 prenent-me un altre gel, i quan creuo la pancarta dels 30 quilòmetres el meu crono marca 2 hores 54 minuts: he anat més ràpid del 20 al 30 que del 10 al 20 !.

A aquestes alçades de la Marató el dolor al empeine ha augmentat, continua present, però continua suportable... i com a contrapunt s'incrementa la sobrecàrrega als quàdriceps de les dues cames. Cau el 32: bon punt de referència “amb el que jo ja conec”, doncs només me'n falten 10 per l'arribada i sé -de sobres- el que és córrer 10 quilòmetres “perquè en tinc el cul pelat” de fer-ho; cau el 34... vaig bé, força bé, jo mateix em sorprenc a cada metre que avanço. I el que és encara més engrescador: sense incrementar el meu ritme, vaig passant corredors, i més corredors... m'haig d'anar obrint pas, i aquesta és una sensació màgica e indescriptible a aquestes alçades de la cursa. Arribo al quilòmetre 36 (em salto l'avituallament)... i aquí la cosa ja canvia: començo a notar-me les cames molt pesades, em costa mantenir el ritme, tot i que continuo avançant corredors. Però és només cames: de cor i de respiració vaig insospitadament bé, súper bé.

Va Txabi, que ja només te'n falten 6 !

(me n'adono que, anant sense música, parlo i parlo molt amb mi mateix, animant-me en silenci, donant-me instruccions, motivant-me... et passen tantes i tantes coses pel cap en 36 quilòmetres !).

Però tot i amb els quàdriceps ja durs com una pedra i amb el dolor al empeine “in crescendo”, creuo la pancarta del quilòmetre 40 en 3 hores 59 minuts 27 segons: per poc, però he fet els primers 40 quilòmetres per sota de les 4 hores! (havent parat, per beure i menjar, unes 8 ó 10 vegades, ja no ho sé del cert...). Calculo aleshores que, si em salto l'avituallament dels 40, puc acabar per sota de les 4:15:00 així que, “me ato los machos” i -al crit silenciós de “no hay dolor”- enfilo els dos darrers quilòmetres. Cau el quilòmetre 41, amb els carrers a vessar de gent, “gallina de piel” que diria aquell... una revolt més i, allà al fons, impressionant, majestuosa, apareix la Porta de Brandemburg... però no hi arribo mai, se'm fa molt llarg; m'esforço en no "abandonar-me", en no "deixar-me anar", en no afluixar, ara que ja em falta tant poc. Faig el penúltim quilòmetre en 6:25. Metres abans de creuar per sota la Porta de Brandemburg cau el quilòmetre 42.

Vinga Txabi, que ja ho tens!.

No ha parat de ploure en tota la Marató.

Últims metres, penso en la Marta, penso en les meves filles...

Creuo per sota de la Porta de Brandemburgo... però això encara no és el final.

195 metres,

100,

50,

tinc la línia de meta a tocar...

gent, molta gent...

crits, aplaudiments...

sents cridar el teu nom, animant-te, perquè el llegeixen en el dorsal...

25 metres...  

10, 9, 8, 7, 6...

5, 4, 3, 2, 1....

Final !!!

4 hores, 13 minuts i 29 segons

Ho has fet, Txabi, collons, ho has fet !. 

Ja ets tot un "Marathon Man"

(d'una mica més de 53 anys, però tot un “Marathon Man”).

Tu i en Filipides, des d’ara, “friends for ever”.

Un munt se sentiments superposats, embolicats, m'embarguen en solitud en mig de tanta i tanta gent. Una freda, esgarrifosa i engoixadora solitud m'envolta entre tants i tants corredors; no puc parlar amb ningú, no puc compartir rés amb ningú... però m'ho explico tot jo solet.

Collons, Txabi, acabes de fer una Marató sencera i tota l'estona corrent, sense caminar ni un sol metre !

Em pengen la medalla al coll; sento esgarrifances per l’emoció; em sento com en un núvol, pujant, pujant... vull abraçar-me amb algú... però no hi ha ningú conegut. És una sensació molt estranya. 

A diferència de gaire bé totes les Mitges Marató corregudes fins ara, no m'apareixen les típiques rampes... estic al·lucinant de cóm ha respòs el meu cos a aquesta “palissa” al que l’he sotmés, aquest cos de més de 53 “tacos” en la seva primera Marató: el cor i pulmons fenomenals, sempre controlats, però sobre tot les meves cames (insospitadament, els bessons i els sòleus no han dit ni mú en tota la cursa).

Ara, ja camí del box per recollir la roba (amb una enoooorme cervesa gelada, sense alcohol, gentilesa d’una marca que no recordo) comencen les cames a “passar-me factura” per tot l'esforç fet; però no és gens patètic, ho porto força dignament. Plou.

Me'n vaig cap el metro i, horror... quantes escales de baixada !. Davant meu, darrera meu... tot són corredors baixant els graons agafats a la barana i al ritme d'un jubilat octogenari, artrític i escaldat. No pago el bitllet: crec que m’he guanyat el dret “de viatjar pel morro”; em creuo dins del vagó amb molts d’altres corredors; no fa falta dir-nos rés: les nostres mirades de complicitat, de satisfacció, els nostres somriures fluixos, de joia, ho diuen tot en silenci. Penso amb en Vicenç, desitjant que l’hagi acabat també sense cap problema. Faig un canvi de línia, arribo a la meva parada (per sort, hi ha ascensor per sortir al carrer...) i arribo al hotel ben mullat, perquè continua plovent. Una llaaaaarga dutxa; quan m’estic assecant i, com si d’en Bill Murray a la peli aquella “Atrapado en el tiempo” (que molts creuen que és diu “El dia de la marmota”) m’estic assecant, deia, i torno a sentir, de fons, “la musiqueta del Hilo Musical” com la d’ahir, però ara dins del bany. No, no pot ser... miro cap al terra, veig els pantalons que he fet servir per córrer (m’han anat de conya), empapats encara, i sí, és ell: el puto iPod Shuffle, aquell que els auriculars no s’han posat en marxa a l’hora de començar a córrer, s’ha engegat mentre em dutxava !. Té collons la cosa !.

Evidentment, l’Alberto ha acabat la Marató molt abans que jo (un esplèndid temps, digui ell el que digui, de 3:18), però tot i així els he trucat per veure on dinaven, i ho hem pogut fer plegats molt a prop del mateix hotel. Hem fet una llaaaaarga sobre taula (jo crec que ni l’Alberto ni jo trobàvem el moment d’aixecar-nos...). Eren gaire bé passades les sis.

Plovent, camí cap al hotel, he decidit que no dormiria, així que el que he fet és “el mandra” a sobre el llit. Cap a les nou, encara que sense gens de gana, he sortit a sopar (però creia que tenia la necessitat -i la obligació- de retornar al meu cos tot allò que havia anat perdent durant els llargs 42 quilòmetres i pico del matí). I com que el buffet del hotel “no em deia rés”, m’he apropat fins un antro àrab a fotrem un enorme quebab i una Becks.

Ara són poc més de les 10 del vespre... me’n vaig a clapar com un perfecte maratonià.
¡¡¡Toma, toma y toma... !!!.

MARATÓ (4): THE DAY AFTER...

Dilluns, 27

A les vuit del matí i set minuts m’ha despertat un missatge de l'Ayma al mòbil (fins aleshores, havia tornat a dormir “del tirón” tot i l’excitació que portava a sobre). I he pensat: què fots al llit ?. Així que m’he aixecat, m’he dutxat, he fet la maleta, he baixat a esmorzar (he coincidit amb en Marco, l’Alberto i els seus pares, que marxen cap a la una) i m’he apuntat a una excursió de 4 horetes pel Berlín tradicional (la part de l’antiga RDA berlinesa).

En arribar al lloc de on sortien, he preguntat al guia (l’Arnau, un paio de Mollet que va arribar a Berlín de vacances fa cinc anys i ja s’hi va quedar), li he preguntat, deia, si anàvem amb un microbus o amb un d’aquells bus de sostre obert (perquè continuava plovent, és clar...); i m’ha dit:

- no, si la excursió ÉS A PEU !

I sabeu què us dic ? que ha estat fins i tot millor per a les meves cames; hem anat passejant per tota aquella part del Berlín “comunista”:

Isla de los Museos, la Catedral, Paseo bajo los Tilos, el mausoleu de les víctimes de totes les guerres, la plaça de la tristament famosa nit de la cremada de llibres davant la biblioteca, la plaça Gendarmer Mark, Friedrich Strasse, el “remodelat per a turistes” Cheek point Charlie, el tros de mur, el carrer del Terror nazi (antiga seu de la Gestapo i les SS), la cancelleria del Adolfito, el lloc on estava el seu bunker, el impressionant Monument a l’Holocaust (amb els seus 2.711 blocs de granit, tots, tots ells, d’una mesura diferent, no n’hi ha cap d’igual), acabant a la Porta de Brandemburg (i rematant-ho amb un cop d’ull al interior d’un edifici d’en Frank Gehry allà al costat mateix).

Amb tot això, se m’ha fet just el temps, així que -al trote- he tornat al hotel, he recollit la maleta i he agafat altra cop el metro fins a la parada d’enllaç amb un bus-lanzadera fins al aeroport (tampoc he pagat el bitllet: continuava creient que m’havia guanyat el dret de no fer-ho...).

Sortim tard de Berlín; arribo just de tems a Frankfurt per l’enllaç cap a Barcelona. La meva targeta d’embarcament posa “porta A-26”, que -llei de Murphy- és la del final de tot de la terminal. El temps se’m tira a sobre; arribo a la porta: ningú. L’han canviat: ara és la A-15 !, així que torna enrere... pero rapidito. Anant fins allà, em creuo en el corredor amb en Fernando Alonso: li poso la ma a l’espatlla carinyosament i li dic -“Enhorabuena, Fernando”

(havia guanyat la cursa de Singapur); i el paio, tan cordial i simpàtic com sempre, no m’ha dit ni mú, ni s'ha girat.

Arribo a les onze del vespre al Prat. Les maletes triguen a sortir. Taxi fins a casa, quarts de dotze. Les meves tres dones dormen, però el mirall del meu bany és plé de “post-it” amb llegendes engrescadores...

Divendres va sortir d’aquesta casa un mig maratonià... i avui dilluns hi ha entrat tot un Maratoniá.

Quins collons, Txabi, quins collons... ! (ho sento, però algú ho havia de dir...).

.