RETROBAR-SE AMB UN VELL AMIC…

.
... no té perquè ser -necessariament- un moment de joia, d’alegria. I ho sé del cert, perquè ahir em vaig retrobar amb un “vell amic”: el dolor a la cintilla tibial de la cama esquerra!. Ja ho vaig notar durant l’últim terç de la Mitja Marató d’ahir a Sabadell, però es que avui, ja en fred -i en baixar escales sobre tot- el ja conegut i odiat dolor ha tornat amb força. Sort que, al menys, ja sé el que em toca: donar-li descans, cosa, però, que “frenarà” el ritme de preparació per la Marató de Berlín i el objectiu previst “d’anar afegint quilòmetres” a les meves cames.

El “parte de guerra” d’ahir: apart “de lo de la cintilla”, tinc força carregats els soleus i els quàdriceps de les dues cames, però "ho porto bé"; per contra, no tinc cap sensació “d’esgotament” i l’esquena no m’emprenya: n’he sortit bastant ben parat d’aquesta Mitja Marató.

Sabeu el que va ser lo més “descollonador” en arribar ahir a meta ?. Doncs el pensar que a Berlín, d’aquí a 20 dies, quan arribi al quilòmetre 21,097 (que estarà específicament marcat) això no s’haurà acabat per mí, sinó que hauré de tornar a fer, sense aturar-me, uns altres 21,097 quilòmetres !. Ahir, sincerament, m’hagués costat un horror el intentar fer-ho, no crec ni que ho hagués intentat; però confio en que “la màgia berlinesa”, l’emoció del moment, l’ambient que s’hi respirarà, i el fet de ser la meva primera vegada, em donin ales, forces i empenta per a completar sencera la Marató (al meu ritme, però completar-la).  Per cert, crec que una cosa sí que em va quedar clara ahir: si vull parar per hidratar-me i descansar una mica -com segur hauré de fer a Berlín- el que no haig de fer és “parar” (anar caminant) sinó afluixar el ritme el màxim que pugui, a “trote cochinero” si cal, però no parar ni un segon de “trotar”: ahir, els dos cops que vaig aturar-me per beure i anar una bona estona caminant, em va costar després un bon esforç durant 150/250 metres el “tornar-me a posar a córrer”, el tornar-me a posar a ritme de cursa. Afluixar, molt si cal, el ritme sí; parar i caminar, no; aquesta és la clau.

Bé, com que amb el tema de “lo de la cintilla” avui estava fotut lo de córrer, el que no m’he resignat és a no fer l’habitual “recuperació activa” post cursa: així que per "fer moure les cames" m’he fet 12 quilòmetres en bici i la, avui més necessària que mai, sessió d’estiraments.

En Pau ja ha tornat de vacances; l’Albert no va poder completar ahir la Triatló de Banyoles (per uns problemes abdominals durant la cursa de bici, però que la va acabar; així que va fer la seva particular “duatló”: natació i bici; ja té al cap la seva EXTREME MEN Triathlon a Menorca); i l’Alberto va acabar finalment la seva Mitja d’ahir en un temps de 1:37:02, a un ritme de 4:36. Alberto, “con tus ojos me gustaría llorar”...

.