DECIDIDAMENT . . .

… jo dec de tenir a dins un motor dièsel en lloc d’un cor: chaca-chaca-chaca... constant. Ni m’embalo a les baixades, ni em quedo a les pujades. Chaca-chaca-chaca...

Lo d’avui per la tarda ha estat collonut. Després d’estar tombat pel sofà havent dinat, mig endormiscat, m’he dit:

- a les sis, cap al Club a córrer una miqueta, que avui es divendres.

Ha arribat la Marta, pasades les cinc i m’ha dit:

-vas a córrer ? i li he dit que sí, però que més tard.

Al cap d’una estona, poc abans de les sis, li he dit:

- no, no vaig a córrer, em quedo per casa... Estic cansat, molt constipat, amb molts mocs... No, no hi vaig.

I uns deu minuts més tard, m’he llevat del sofà i li he dit:

- me’n vaig a córrer; arribaré cap a les vuit i mitja.

Ja dins del cotxe m’he dit:

- val, però de sortir a córrer “per fora”, amb aquesta “moquerada” que portes, ni parlar-ne. Faràs sèries a la cinta...

Arribo al Club i en Pau i l’Albert em pregunten:

- què Txabi, surts a córrer ? Anem a “les aigües”...

I els hi dic:

- no, no crec; no estic gaire fi i no he portat roba adient.

Baixo als vestuaris, buido la roba de la bossa i em trobo que, per error, hi havia posat la samarreta vermella de màniga llarga (la que em van regalar les peques per Nadal). I decididament, en no tenir excusa “tèxtil” per no sortir a córrer per fora, m’he dit:

- Txabi, cap a “les aigües”...

Com veieu, soc un paio d’idees fixes e inamovibles...

I aquí em teniu aquesta tarda, posant el motor dièsel en marxa a la font de la Carretera de les Aigües acompanyat d’en Juan Carlos, en José Manuel, l’Enric i "la noruega trotadora", la Belén (en Pau i en Xavi van a un altre ritme...). Hem anat nosaltres a un ritme força bo tota l’estona d’anada; son gaire be 4 quilòmetres i ho hem fet en 17’20’’: molt per sota del meu ritme habitual. I a la tornada, otro tanto i a bon ritme també (l’Enric tornava avui a córrer després de més d’un més i se’ns ha “despenjat”, però tant ell com nosaltres ja hi contàvem; i la Belén ha anat tota l'estona al seu ritme, amb el seu permanent somriure als llavis...).

Se’m gira feina amb la lectura a curt termini.

Aquesta Setmana Santa, amb la Marta, varem comprar-nos a Vic 3 llibres:

- El Candidat, d’en Iu Forn, per regalar-li a l’Andrea pel trajecte d’avió fins a Brussel·les i del que ja us en he parlat i ja m’he llegit.
- La invisible, d'Estella Rimington (la primera dona que va ser directora general MI-5, el servei d’espionatge britànic, i en qui, clarament, es va inspirar el personatge de “M” a la sèrie de pelis d’en James Bond). Pendent de lectura.
- La ladrona de libros, d’en Markus Zusak, del que ja he llegit 98 de les seves pàgines, però que he “aparcat” per deixar-li llegir a la Martona. Molt, molt bona pinta.

A més...
- La tia Julia y el escribidor, d’en Vargas Llosa, un llibre que m’encanta, que m’he llegit uns tres o quatre cops i que volia que l’Andrea el llegís. Com que no el trobava, el vaig comprar per Internet a una llibreria d’un poble de València. L’estic llegint.

I per Sant Jordi me’n han caigut dos més, encara per "obrir":

- La Apelación, d’en John Grisham, i

- La festa dels sentits, d’en Sebastià Serrano.

Això vol dir que estaré entretingut una bona estona.

Com diu l’espot de televisió: “llegir ens fa més lliures”. Ho crec.

Apa, a dormir, que és tard.

.