.
...sinó que a més a més, a mi em permet que no em senti ni la meva pròpia respiració. Veureu.
Crònica e històricament, des de fa més de 52 “tacos”, jo respiro per la boca (com sempre dic, el meu nas només em serveix perquè no em caiguin les ulleres, ja siguin les de sol o les de veure-hi d’aprop). Tot i que el 25 de maig ja farà nou anys que em vaig operar “dels cornetes”, no m’ha servit per gran cosa: continuo semblant un peix agònic fora l’aigua quan corro.
Com que divendres passat inicialment no tenia intenció de sortir a córrer, no vaig agafar el meu inseparable iPod; i és per això que més tard, mentre corria al costat d’en Juan Carlos per la Carretera de les Aigües, vaig refermar-me en el convenciment de que no puc sortir a córrer sense música. I es que apart de la companyia que em fa mentre corro, el seu so m'evita el tenir que sentir-me esbufegar fruit del esforç, no em deixa sentir-me la meva agitada respiració mentre corro. En no portar l’iPod corria escoltant-me la meva “entretallada respiració a boca oberta” (i la d’en Juan Carlos) així com el soroll ritmic i compassat de les nostres petjades. I això em fot nerviós, molt nerviós i em crea una falsa sensació “d’anar al límit” de les meves forces, quan no és així realment. Amb la música normalment a fort volum, m’aïllo, només penso en córrer, en anar endavant “ i així no em sento a mí mateix respirar ”. M’aïllo tant, que no sé si realment escolto la música amb atenció o tan sols “està allà dins les meves orelles, al meu cap”, acompanyant-me, aïllant-me...
La música i les curses... quelcom inseparable e indispensable per a mí.
També als vespres, al llit, m’adormo amb els auriculars del meu iPod posats... i m’adormo, vaja si m’adormo; i no és sinó fins a les tres o les quatre de la matinada quant, en girar-me al llit, se’m deu clavar l’auricular a l’orella fent que em desperti i me’ls tregui (tot i endormiscat, cada nit “enrrotllo” perfectament el cable dels auriculars al voltant del iPod i el deso a la tauleta de nit... un altra dels meus rituals).
PER CERT... : L’Andrea ha tornat a fer de les seves: ens acaba de dir que ha quedat finalista del “Premi MIRAMAR” de RTVE. Ja us vaig dir que aquesta filla meva s’apunta a un bombardeig i, es clar, va sentir parlar d’aquest Premi, va preparar el seu treball i... finalista !!! (opció a guanyar 2.000 euritos del ala i a fer pràctiques a RTVE aquest estiu; el resultat, el proper dia 8 de maig al Parlament de Catalunya).
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario