.
Com sempre, un dormir inquiet el de la nit passada. I no només perquè venia del sopar de casa d’en Nacho (on, per si em trobava -com ja comença a ser costum- als Mossos o a la poli local d’Esplugues en arribar a casa, només vaig prendre Coca-Cola i una copeta de cava), sinó pel clàssic neguit previ a cada cursa.
El despertador no ha arribat a sonar a les 07,45 perquè a menys vint-i-cinc ja m’havia llevat i començat el ritual:
· una dutxa ràpida
· les torrades amb oli i pernil dolç, acompanyades de dos gots de suc de taronja
· el plàtan
· i el cafè amb llet (doble de cafè), amb mel i cereals,
· i vestir-me sense fer soroll, per no despertar a ningú a casa.
La cita amb els companys era a les 09,15 al costat de l’arc de sortida, però jo ja hi era poc desprès de les vuit i mitja... al igual que en Marco i el seu nebot.
Què n’és d’engrescador l’ambient previ a la Cursa dels Bombers !!!. A mida que avancen els minuts van arribant corredors i més corredors; uns de sols, d’altres -la majoria- en grup o grupets... i fotos, moltes fotos. I música, música a tota castanya.
A l’hora més o menys prevista han arribat en Pau, en Xavi, l’Albert, en Juan Carlos... El “fotògraf no-oficial-però-sí-oficiós” del Club -el pare d’en Pau- ha immortalitzat el grupet i, al cap de poca estona (i portant tots els nostres braçalets GROCS de menys de 40’... ja us explicaré això un altra dia) ens hem endinsat al nostra “corralito dels privilegiats per temps”; darrera nostre quedaven, amuntegats, els altres -més o menys- 17.000 corredors. Escalfament sobre el mateix terreny, compte enrere i... en marxa !!!.
... en marxa tot, menys el meu crono, perquè m’he fet un embolic en passar per sota l’arc i no he pogut posar-lo en marxa, alentint per aquest motiu lels meus primers tres-cents/quatre-cents metres mentre tractava d’arreglar-ho; al no estar-me possible m’he dit:
-doncs millor, així no t’estressaràs mirant un cop i un altra el crono.
He corregut, com sempre, a ritme de dièsel, constant... inclús pel “falso llano putadita de subidita” del Paral·lel, mentre l’iPod acompanyava i compassava les meves passes.
Desprès d’un inhabitual avituallament als 4 quilòmetres, m’apropava ja a la cruïlla d’Urgell amb Gran Via. Allà m’esperaven per veure’m passar la Marta, la Martona i en Roger. Com sempre, he tingut que ser jo qui els veiés primer i els hi fotés el crit perquè em localitzessin entre els milers de samarretes blanques que se’ls hi venien a sobre i que així la Martona em pogués fer la foto que hi ha a la primera de les entrades post-cursa d’avui.
Com sempre, la Gran Via llaaaaarga i tediosa. I jo, continuant a ritme diesel. El crono lluminós parcial situat als 5 quilòmetres (gràcies, organització) m’ha fet veure que “no anava del tot malament”, així que he anat tirant, com sempre, “amb el rotet pujant-me i baixant-me” i es que no hi ha manera de que pugui beure mentre corro, collons !!!. He estat des del 4 i fins al 6 i mig que si surt, que si no surt.
La baixada per Marina, ben enllumenada pel sol (ja començava a fer força calor i produint alguns estralls entre els corredors); a partir d’aquest tram, ja m’han començat a avançar menys corredors (des de la sortida i fins aleshores havia estat una constant...). Gir per Ausiàs March, baixada pel Passeig de Sant Joan, bon ritme.... Ronda Sant Pere, segueixo aguantant-lo...
En girar per Plaça Urquinaona, tinc la mateixa visió que l’any passat en desembocar a Via Laietana: veig una immensa "taca" (de color blanc aquest any) de corredors davant meu que ho emplena tot, des de la Plaça fins a Correus. Accelero una miqueta, o millor dit “avivo el ritmo” aprofitant la baixada de Laietana; ja només em resta 1 quilòmetre i mig...
En arribar al final del tot de Via Laietana (a besar de gent a les voreres) i just uns metres abans de girar a l’esquerra per encarar la línea d’arribada, he fet una de les tonteries més grans que se’m han pogut ocórrer fer:
en aquells moments anava sense la gorra posada (que portava a la cintura, per dins dels pantalons, des de poc després del quilòmetre 4). He decidit que volia creuar la meta amb ella posada, així que l’he agafada per la visera i... patatam !!! em cau la gorra pel terra. Amb els tretze mil paios que portava al darrera, corrent, no se’m acut una altra cosa que parar-me, ajupir-me i agafar-la, amb el perill de que -com a manada de búfals- la massa em passés per sobre i m'esclafés... Però no, hi ha hagut sort , l’he pogut collir i posar-me-la sense que se’m enduguessin pel davant i enfilar la recta d’arribada.
A aquelles alçades de Cursa, i sense crono, no en tenia ni idea de cóm anava, així que ha estat un tant decebedor el entreveure allà lluny, a uns poc menys de 500 metres, el crono marcant 47 i pico... Però llavors ha sonat a l’iPod la meva estimada Amy i el seu “Back to black”, que ja m’ha acompanyat fins a creuar la meta (l’any passat havia estat “She’s a maniac”, de la peli “Flash dance” la darrera “cançó de cursa”).
Tot i el “decebedor” temps, l’alegria i la satisfacció es igualment intensa e immensa quan creues per sota l’arc entre els incessants pii-piiiii-piii-pi-piii.... del munt de xips que es disparen dels molts companys que creuen amb tu la meta.
Onze menys deu del matí: això, per aquest any, ja s’ha acabat. Com heu vist a l’entrada anterior en el blog, molts bons temps dels meus companys (suposo que d’en Marco també, però no ho puc saber del cert... perquè no sé el seu cognom !!!). I bé també el temps d’en Sunyé, amb els seus excel·lents 42’03” (era sense “r”, oi company?).
Ja falten menys de 365 dies per la Cursa del 2010, en la que intentaré assolir, com a mínim, el mateix repte d’avui: baixar de 47’.
Ho sabreu en el seu moment...
(son les set del vespre; en Pau "encara no ha fet els deures", no ha reaccionat a temps, així que no hi ha fotos...).
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario