Doncs sí, ho he fet; m’ha costat decidir-me perquè estava requetebé a casa, però al final m’he decidit, tot i el nou i estrany dolor que tinc a les cames des de dilluns: es com una especia de "descàrregues elèctriques" de molt baixa intensitat -de genoll en avall i ocasionalment a sobre la cuixa- però bastant constants que, en ocasions, quasi "em fan fer figa les cames", com si em fallessin (i no, no son "rampes" es... una sensació que no havia notat mai fins ara... potser és només cansament).
Així que he deixat el cotxe davant de la benzinera del RACC (a l’acera d’enfront del Parc de Cervantes) i me’n he anat tot corrent fins a la Plaça Francesc Macià i, mitja volta altra cop fins a la benzinera: 30 minutets per fer els exactament 6 quilòmetres que hi ha. Ara que ja en tinc la referència de temps, començaré a treballar per anar rebaixant-lo poc a poc fent sempre el mateix recorregut que -al menys- penso repetir un cop per setmana.
Es un "recorregut urbà" bastant distret, perquè hi ha molta gent que va i ve corrent com tu; i també hi han els de les bicis ("a tota llet" alguns...) i els dels patins en línea, i les aceres son amples...
La putadeta es que el primer tram, els 3 primers quilòmetres, els faig en una "lleugera baixadeta" constant; però com que tot el que baixa, puja (al menys fins a certa edat...) els 3 quilòmetres de la tornada ho son en una "lleugera pujadeta" constant... (que ja no et sembla tan "lleugera"...). És en aquest tram, en el de la tornada en "lleugera pujadeta", quan el saber triar -i localitzar- la sempre reconfortant opció del: "sigue a ese culo..." es presenta força engrescadora per poder "ajudar-te a anar tirant...".
.
.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario