Si fos el màgic Andreu, aquesta tarda -com fa ell- m'hauria posat una medalla tipus com aquesta, ben gran. I és que el panorama d'aquesta tarda no era ni molt menys engrescador per sortir a córrer, perquè després de dinar me n'he anat a fer una “siestecilla”... que s'ha acabat convertint en una sobirana clapada de 3 hores i mitja; total, que m'he llevat gaire bé a dos quarts de set !. I m'he llevat adolorit, mandrós, “aplatanat”. I què cal fer en moments així ? Doncs treure's la mandra de sobre i les ganes de no fer rés, posar-hi valor, ganes, i enfundar-te la samarreta, els pantalons, els mitjons i les sabatilles i sortir a córrer. Què si no ?
A les set en punt arrancava a córrer des de el quilòmetre 0 ó 9 (segons els DIR) de la Carretera de les Aigües (costat Tibidabo) i després de 43 minuts, i havent corregut 8 quilòmetres, ja tornava a ser allà (per tant, he arribat gaire bé fins el pont que creua la carretera de Vallvidrera i tornar). He corregut amb molt bones sensacions, sobre tot durant els quatre quilòmetres de tornada fent, fins i tot, un joc: quan, a uns tres-cents metres davant meu veia un corredor (avui sí que n'he trobat un bon grapat) accelerava, arribava fins a la seva alçada, el passava i el deixava poc a poc enrere... per tornar altra cop al meu ritme normal.
Per això estic satisfet: per haver sortit a córrer (amb la mandra que portava a sobre) i per córrer com he corregut. Bé, Txabi !.
(Ah! i, com sempre, el cotxe aparcat a la mateixa linea de sortida...)
No hay comentarios:
Publicar un comentario