.
. . . de la Marató d’ahir.
La primera:
- La distància.
Penseu-hi be: una miqueta més de 42 quilòmetres... 42 !!!. I corrent.
Per fer-vos una idea, memoritzeu un trajecte habitual vostre -amb cotxe o moto- d’aquesta distància, e imagineu-vos-ho fent-la vosaltres corrent. A que ja sueu ?. A que ja esteu rebentats només de pensar-hi ?.
La segona:
- L’esperit de patiment dels corredors.
I no em refereixo al grapat “d’Iniestas” que encapçalaven la Marató, sinó la dels corredors “de a peu”, dels amateurs, dels que no es dediquen professionalment a això e, inclús, els que sovint ja corrent... I ja no diguem d’aquells que, perquè juguen a futbol o son bons esportistes -que no “corredors”- uns dies abans de la Marató es diuen:
- “ què la correm ?”,
i van i s’apunten amb els col·legues de torn... Tindríeu que haver vist les seves cares ja al quilòmetre 10, quan encara els quedaven uns altres 32 !!!.
La tercera:
- El misteri de la Marató.
Encara que sigui en tres, quatre, cinc... o més de sis hores, la gent hi arriba, acaba la Marató (la van acabar 8.229 !!!, la darrera corredora en un temps de 6 hores, nou minuts !!!).
La quarta:
- La gent.
Jo, que ja començo a acumular curses, sé el que “t’empenta” el caliu de la gent a les voreres, amb els seus aplaudiments, els seus crits d’ànim... (i també cóm ho enyores en els trams –perquè que n’hi han- en que no hi ha ningú, en que corres sol); així que ni què dir-vos, per la gent que corre una Marató, el que representa el no arribar a sentir-se mai sol durant tot el llaaaaarg recorregut a fer.
Jo vaig tenir molta sort, perquè els quasi quatre quilòmetres finals que vaig fer amb en Marco i l’Albert van ser uns quilòmetres plens, molt plens de gent pels voltants, pels balcons... cridant, pitant, aplaudint, tocant clàxons, tot tipus d’instruments...
El tram final del carrer Sepúlveda (abans de sortir a Plaça Espanya) es va convertir ja en un passadís molt estret, amb gent a banda i banda dels corredors, al ben mig del carrer, com passa sovint a les curses de bici quan els corredors estan a punt de coronar un duríssim port de muntanya i la gent, coneixedora del esforç, “els empeny” amb el seu caliu, amb el seu alè, els seus ànims, els seus crits... Va ser, com diria l’estimat Johann, per posar “la gallina de piel”, emocionant, us ho ben prometo; i ja no us dic res en quant varem sortir al tram final del Paral·lel, ja a tocar de Plaça Espanya (a basar de gent) i en els darrers 200 ó 300 metres, passant per entre mig de les torres Venecianes i fins arribar a creuar la meta, amb molta, molta, molta gent... L’èxtasi !!!
La cinquena:
- La germanor, la complicitat dels corredors.
En creuar la meta, tan se val si coneixies o no al que portaves al davant o al que arribava darrera teu. Es miraven els uns als altres, amb la satisfacció desbordant-los per cada plec de la cara, un somriure permanent però refrenat (cansament ?) i comentaris còmplices entre desconeguts... Com un:
Ho hem fet, què collons... !!!.
que es quasi el mateix (el mateix esperit, vull dir) que comenta el meu desconegut Joan en el seu blog “Cops de ploma”:
... el mite diu que aquell corredor llegendari va coronar la distància i després, va morir per l’esforç. Però abans de traspassar va tenir temps d’anunciar la victòria i deixar una frase que, avui, es pot aplicar a tots aquells que han aconseguit completar la cursa:
“ Enorgulliu-vos, sou victoriosos “
Avui -n'estic ben segur- el llegendari corredor grec, en lloc d’això, també diria:
...ho hem fet, què collons !!!.
La veritat: es per estar-ne d'orgullós... us ho ben juro.
.
. . . de la Marató d’ahir.
La primera:
- La distància.
Penseu-hi be: una miqueta més de 42 quilòmetres... 42 !!!. I corrent.
Per fer-vos una idea, memoritzeu un trajecte habitual vostre -amb cotxe o moto- d’aquesta distància, e imagineu-vos-ho fent-la vosaltres corrent. A que ja sueu ?. A que ja esteu rebentats només de pensar-hi ?.
La segona:
- L’esperit de patiment dels corredors.
I no em refereixo al grapat “d’Iniestas” que encapçalaven la Marató, sinó la dels corredors “de a peu”, dels amateurs, dels que no es dediquen professionalment a això e, inclús, els que sovint ja corrent... I ja no diguem d’aquells que, perquè juguen a futbol o son bons esportistes -que no “corredors”- uns dies abans de la Marató es diuen:
- “ què la correm ?”,
i van i s’apunten amb els col·legues de torn... Tindríeu que haver vist les seves cares ja al quilòmetre 10, quan encara els quedaven uns altres 32 !!!.
La tercera:
- El misteri de la Marató.
Encara que sigui en tres, quatre, cinc... o més de sis hores, la gent hi arriba, acaba la Marató (la van acabar 8.229 !!!, la darrera corredora en un temps de 6 hores, nou minuts !!!).
La quarta:
- La gent.
Jo, que ja començo a acumular curses, sé el que “t’empenta” el caliu de la gent a les voreres, amb els seus aplaudiments, els seus crits d’ànim... (i també cóm ho enyores en els trams –perquè que n’hi han- en que no hi ha ningú, en que corres sol); així que ni què dir-vos, per la gent que corre una Marató, el que representa el no arribar a sentir-se mai sol durant tot el llaaaaarg recorregut a fer.
Jo vaig tenir molta sort, perquè els quasi quatre quilòmetres finals que vaig fer amb en Marco i l’Albert van ser uns quilòmetres plens, molt plens de gent pels voltants, pels balcons... cridant, pitant, aplaudint, tocant clàxons, tot tipus d’instruments...
El tram final del carrer Sepúlveda (abans de sortir a Plaça Espanya) es va convertir ja en un passadís molt estret, amb gent a banda i banda dels corredors, al ben mig del carrer, com passa sovint a les curses de bici quan els corredors estan a punt de coronar un duríssim port de muntanya i la gent, coneixedora del esforç, “els empeny” amb el seu caliu, amb el seu alè, els seus ànims, els seus crits... Va ser, com diria l’estimat Johann, per posar “la gallina de piel”, emocionant, us ho ben prometo; i ja no us dic res en quant varem sortir al tram final del Paral·lel, ja a tocar de Plaça Espanya (a basar de gent) i en els darrers 200 ó 300 metres, passant per entre mig de les torres Venecianes i fins arribar a creuar la meta, amb molta, molta, molta gent... L’èxtasi !!!
La cinquena:
- La germanor, la complicitat dels corredors.
En creuar la meta, tan se val si coneixies o no al que portaves al davant o al que arribava darrera teu. Es miraven els uns als altres, amb la satisfacció desbordant-los per cada plec de la cara, un somriure permanent però refrenat (cansament ?) i comentaris còmplices entre desconeguts... Com un:
Ho hem fet, què collons... !!!.
que es quasi el mateix (el mateix esperit, vull dir) que comenta el meu desconegut Joan en el seu blog “Cops de ploma”:
... el mite diu que aquell corredor llegendari va coronar la distància i després, va morir per l’esforç. Però abans de traspassar va tenir temps d’anunciar la victòria i deixar una frase que, avui, es pot aplicar a tots aquells que han aconseguit completar la cursa:
“ Enorgulliu-vos, sou victoriosos “
Avui -n'estic ben segur- el llegendari corredor grec, en lloc d’això, també diria:
...ho hem fet, què collons !!!.
La veritat: es per estar-ne d'orgullós... us ho ben juro.
.
Jajaja!!! Genial la traducció moderna de la frase clàssica. Sí, senyor.
ResponderEliminarEns veiem al Maresme.