.
Andrea, encara no 23 anys, la meva filla gran; el curs passat va acabar Humanitats i aquest any ha començat Periodisme. Com a un que jo conec, li agrada molt escriure, però ella ho fa realment be. I li apassiona el que fa; es molt llançada davant totes les iniciatives “que se le ponen a tiro”; així que quan la Seu del Comitè Europeu de Barcelona va convocar un Concurs periodístic amb la temàtica de “Les eleccions al Parlament Europeu” (entrevista, reportatge, assaig, article... el que el participant lliurement escollís) evidentment s’hi va llençar de cap. El resultat ? aquest capvespre ha sabut que la seva entrevista ha estat escollida -de entre els només vuit treballs seleccionats- entre els tres primers (no hi ha ni primer, ni segon ni tercer); així que, com a premi, el mes d’abril se’n va tres dies a Brussel·les amb una llarga representació de periodistes especialitzats de les principals capçaleres dels rotatius nacionals; i, havent quedat entre els tres primers, això comporta –addicionalment- la publicació del seu treball a la revista “Presència”, que es com el “magazine” de cap de setmana dels rotatius diaris catalans. Per a una ferma aspirant a periodista... us imagineu una experiència i un premi millor ?.
El meu orgull de pare, i just la nit abans del meu aniversari, està més que desbordant com podeu arribar a imaginar-vos...
I no, l’Andrea no es filla única. I no, no es la meva “nineta dels ulls” (ja que en tinc dos, tant de filles, com d’ulls, com de ninetes...). No, no es tracta d’això. Els fills et donen maldecaps (les menys de les vegades en el nostre cas) i també enormes satisfaccions (les més de les vegades, i molt sovint). I avui l’Andrea me’n ha donat una “de sonada”, com temps enrere ho va fer la Martona amb el tema d'”Annie”, o la mateixa Andrea quan -poc mesos abans de fer-ne 17- ja se’n va endur dos dels premis en els Jocs Florals d’Esplugues l’any 2003. Així que no hi busqueu en aquesta entrada al blog lectures de “favoritisme paterno-filial” de cap tipus (mai hi he jugat, ni mai hi jugaré a això); però avui es el moment de la meva Andrea, un moment molt important per ella i per mi, i es per això que avui hi apareix aquí.
Pel que fa al meu estat físic (i encara amb el somriure fluix a flor de llavis, què voleu que hi faci...) avui he continuat “no estant-me quiet”, així que tornant -tard- de Girona he anat una estoneta al Club a no deixar que les meves cames descansessin, a no deixar que s’acostumessin a no fer rés. I he fet (en el que des d’ara en endavant sempre denominaré com a “el meu ritme”, o sigui, velocitat de cinta 12) un parell de quilòmetres; em sentia els bessons “durs” i no els he volgut deixar que s’adormissin; però, fonamentalment, el que he anat a fer es a estirar.
Des d'avui, la casa es un petit daltabaix: estem pintant i això comporta buidada i moviment d’estris, mobles i demés d’una habitació a l’altra (o tot rejuntat al menjador) i anar-ho movent mentre es va pintant ara una habitació, ara una altra... Espero que en tres dies això estigui llest, perquè ara mateix escric amb el teclat sobre les cames, ja que demà li toca pintura al despatx i el tinc tot desmuntat.
“...y las muchachas hacen bolillos buscando, ocultas tras los visillos, a ese hombre joven que, noche a noche, forjaron en su mente. Fuerte para ser su señor. Tierno para el amor. Ellas sueñan con él, y él con irse muy lejos de su pueblo. Y los viejos sueñan morirse en paz, y morir por morir, quieren morirse al sol... (JMS-Pueblo Blanco, 1971).
.
Andrea, encara no 23 anys, la meva filla gran; el curs passat va acabar Humanitats i aquest any ha començat Periodisme. Com a un que jo conec, li agrada molt escriure, però ella ho fa realment be. I li apassiona el que fa; es molt llançada davant totes les iniciatives “que se le ponen a tiro”; així que quan la Seu del Comitè Europeu de Barcelona va convocar un Concurs periodístic amb la temàtica de “Les eleccions al Parlament Europeu” (entrevista, reportatge, assaig, article... el que el participant lliurement escollís) evidentment s’hi va llençar de cap. El resultat ? aquest capvespre ha sabut que la seva entrevista ha estat escollida -de entre els només vuit treballs seleccionats- entre els tres primers (no hi ha ni primer, ni segon ni tercer); així que, com a premi, el mes d’abril se’n va tres dies a Brussel·les amb una llarga representació de periodistes especialitzats de les principals capçaleres dels rotatius nacionals; i, havent quedat entre els tres primers, això comporta –addicionalment- la publicació del seu treball a la revista “Presència”, que es com el “magazine” de cap de setmana dels rotatius diaris catalans. Per a una ferma aspirant a periodista... us imagineu una experiència i un premi millor ?.
El meu orgull de pare, i just la nit abans del meu aniversari, està més que desbordant com podeu arribar a imaginar-vos...
I no, l’Andrea no es filla única. I no, no es la meva “nineta dels ulls” (ja que en tinc dos, tant de filles, com d’ulls, com de ninetes...). No, no es tracta d’això. Els fills et donen maldecaps (les menys de les vegades en el nostre cas) i també enormes satisfaccions (les més de les vegades, i molt sovint). I avui l’Andrea me’n ha donat una “de sonada”, com temps enrere ho va fer la Martona amb el tema d'”Annie”, o la mateixa Andrea quan -poc mesos abans de fer-ne 17- ja se’n va endur dos dels premis en els Jocs Florals d’Esplugues l’any 2003. Així que no hi busqueu en aquesta entrada al blog lectures de “favoritisme paterno-filial” de cap tipus (mai hi he jugat, ni mai hi jugaré a això); però avui es el moment de la meva Andrea, un moment molt important per ella i per mi, i es per això que avui hi apareix aquí.
Pel que fa al meu estat físic (i encara amb el somriure fluix a flor de llavis, què voleu que hi faci...) avui he continuat “no estant-me quiet”, així que tornant -tard- de Girona he anat una estoneta al Club a no deixar que les meves cames descansessin, a no deixar que s’acostumessin a no fer rés. I he fet (en el que des d’ara en endavant sempre denominaré com a “el meu ritme”, o sigui, velocitat de cinta 12) un parell de quilòmetres; em sentia els bessons “durs” i no els he volgut deixar que s’adormissin; però, fonamentalment, el que he anat a fer es a estirar.
Des d'avui, la casa es un petit daltabaix: estem pintant i això comporta buidada i moviment d’estris, mobles i demés d’una habitació a l’altra (o tot rejuntat al menjador) i anar-ho movent mentre es va pintant ara una habitació, ara una altra... Espero que en tres dies això estigui llest, perquè ara mateix escric amb el teclat sobre les cames, ja que demà li toca pintura al despatx i el tinc tot desmuntat.
“...y las muchachas hacen bolillos buscando, ocultas tras los visillos, a ese hombre joven que, noche a noche, forjaron en su mente. Fuerte para ser su señor. Tierno para el amor. Ellas sueñan con él, y él con irse muy lejos de su pueblo. Y los viejos sueñan morirse en paz, y morir por morir, quieren morirse al sol... (JMS-Pueblo Blanco, 1971).
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario