DONCS JA LES HE ESTRENAT…

Ahir per la tarda ja vaig sortir a córrer amb les meves noves SAUCONY.

Qué dir-vos: després de més d’un any donant tombs amb les meves estimades ASICS em vaig sentir... estrany, tant per l’acomodament del peu dins la sabatilla, com per la petjada, com per l’amortiment, com per la nova sensació de córrer no portant "ajustades al peu" les sabatilles i fer-ho amb un numero de calçat més gran del habitual (9,5/43 unes, 8,5/42 les altres) i que “m’afecta” bàsicament en que els dits del peu els porto més “sueltos”: mai havia portat un 43, ni quan jugava a futbol; però, recoi, son bones, molt bones sabatilles aquestes SAUCONY. Fent cas a l’Albert, l’has aniré alternant tant per entrenar com per les curses.

El dubte, més sentimental que altra cosa, es: "Bombers" amb SAUCONY o amb ASICS ?; crec que, a mode de “acomiadament, agraïment i pre-jubilació” ho faré amb les ASICS, com l’any passat, en que també vaig córrer amb elles la que va ser la meva segona cursa de 10 quilòmetres (però la primera "calçat com cal"...).

Sense ser-ho, sembla que les soles de les SAUCONY son més gruixudes que les de les ASICS i que tinc la sensació d’anar "més alt". I ahir, en córrer, notava que “el taló em tocava al terra més aviat” que abans, com si “talonés”. I també certa diferència en el contacte dels palpis dels dits en recolzar-se a les plantilles; i que no m’ajustava bé la forma de la sabatilla amb el “pont” del peu ... Falta de costum en ser noves, espero. Ens hem "d'aclimatar" les unes a l'altra, està clar.

Ahir pocs runners en acció (5): per una banda en Xavi Celma i en Pau "a su bola" (l’Albert havia passat pel dentista i estava “tocat”) i aquesta no era altra que la d'anar a un ritme altet pasats els primers 2 quilòmetres; per altra banda l’Enric -“l’averiao”- i jo anant quasi bé al trote; i tancant la sortida, la Belén.

L’Enric, jo i la Belén varem arribar-nos fins la Font de Cervantes (però ella, a la anada, per la "variant muntanya"); en tornar, però, tots tres varem fer-ho per "muntanya", encara que jo vaig intentar anar a un ritme més fortet, per provar-me, i vaig acabar distanciant-me d’ells, perquè l’Enric anava “tocat” del genoll, i la Belén no forçava el seu ritme perquè aquest proper diumenge té “la Cursa del Barça”, que aquest any jo ja no corro.

Per cert que ahir vaig localitzar, a la web de Fotoinstant, el moment de creuar jo la meta de la Mitja Marató de diumenge passat (sense haver-hi “borinots pel davant” tapant-me); ja me la he demanat i la “penjaré” aquí en quan m’arribi.

“...hace más de un año ya que en casa no está tu pequeña; un lunes de noche la vi salir con su impermeable amarillo, sus cosas en un hatillo y cantando “quiero ser feliz”. Te dejó sobre el mantel su adiós de papel tu pequeña. Te decía que en el alma y la piel se le borraron las pecas y su mundo de muñecas pasó. Pasó veloz y ligera como una primavera en flor.... y hoy te preguntas por qué un día se fue tu pequeña, si le diste toda tu juventud, un buen colegio de pago, el mejor de los bocados y tu amor. Amor sobre las rodillas, caballito trotador. Qué va a ser de ti lejos de casa, nena qué va a ser de tí...(JMS-Qué va a ser de ti, 1971)
.