AVUI TOCAVA… SOFT RAQUET

Sí, perquè des de feia més de quatre mesos que no agafava la raqueta (aquesta de la foto no ho es...).

Ja hi anava de “preparat” però, en fer-me un embolic amb les sabatilles de córrer (creia que el dissabte, quan vaig anar a deixar roba neta a la taquilla hi havia portat les ASICS per deixar-les allà), resulta que he arribat al Club i ni ASICS ni SACONY: els dos parells estaven a casa; així que m’he calçat les Wilson amb la intenció de primer de fer una mica de bici i després veure si hi havia algú amb qui jugar; però en sortir del vestuari ja m’he creuat amb en Jordi Castro i ens hem liat a jugar partides (5 en total, de les que només n’he guanyat una i justet-justet... quin bany que m’ha donat !!!); i es que, si ja quan jugava sovint em costava “trobar el lloc” a la pista, després de més quatre mesos sense jugar, ni us ho explico: una “peonza” girava menys que jo per la pista... A més, em notava els peus “com clavats al terra”, lent de moviments, amb els reflexes “adormits”...

Però ha anat bé; ja portava massa temps amb la rutina de només córrer i anar amb bici. A partir d’ara, al menys un dia a la setmana tornaré a les pistes, i he de recuperar els exercicis de força de braços (així no em tornarà a passar el que em va passar a la Mitja Marató...).

“...no hay nada más bello que lo que nunca he tenido. Nada más amado que lo que perdí..... tus recuerdos son cada día más dulces; el olvido sólo se llevó la mitad, y tu sombra aún se acuesta en mi cama con la oscuridad entre mi almohada y mi soledad” (JMS-Lucía, 1971).
.