OBJECTIUS PLENAMENT ASSOLITS . . . ! ! !

(avui l'entrada es una mica llarga, aviso....)

- Objectiu 1, acabar -viu- la Mitja Marató.... FET !!!
- Objectiu 2, fer una cursa “amb el cap” ( o sí més no, sense perdre’l).... FET !!!
- Objectiu 3, anar a un ritme “dièsel” constant tota la Cursa, chaca-chaca-chaca.... FET !!!
- Objectiu 4, arribar a poder aconseguir beure aigua mentre corria.... FET !!!
- Objectiu 5, acabar la Cursa en menys de dues hores.... FET !!!
- Objectiu 6, creuar la línea d’arribada somrient.... FET !!!
- Objectiu 7, fer-ho en un temps més que decent.... FET !!! (o així ho crec jo).
- Objectiu 8, acabar la Cursa amb la meva autoestima pel núvols... REFET !!!

TEMPS FINAL DE LA MEVA PRIMERA MITJA MARATÓ :

Ara entenc, encara més, la irreprimible emoció i la satisfacció desbordant d’en Jose i en Marco en acabar la seva Marató, perquè jo tan sols n’he fet la meitat... i no hi ha qui em baixi del núvol en el que estic pujat !!!. I es que, per un “más que cincuentón” que mai no havia corregut, MAI, més de 10 quilòmetres, lo d’avui de fer-ne un xic més de 21 ha estat únic, una passada !!!.
Les sensacions, abans de la Cursa, no gaire bones. Mentre escalfava (amb la Marta voltant per allà, fent-me costat) s’han anat “despertant” dolors a muscles ja malauradament coneguts: l’isquiotibial de la cama esquerra (que feia dies que no em donava pel sac); el cap del fèmur esquerra, de la caiguda de divendres passat; el recentment “descobert” tibial anterior de la cama dreta i, per acabar de rematar-ho, el dolor plantar del peu dret que mai, mai, em feia mal en córrer, sinó en acabar les curses.
Però nois, tot ha estat arrancar a córrer com desaparèixer tots els mals (igual era més suggestiu que altra cosa...).
Fer una cursa “llarga” (per a mi, aquesta distància ho es, què voleu que us digui) té el problema “psicològic” de que quan ja n’has fet la meitat... saps que encara te’n queda una altra tros de igual, però ara ja més justet de forces.
Però, sorprenentment, he anat fins el quilòmetre 10 com una seda, corrent “amb cap” tal i com l’Albert, en Juan Carlos, en Pau i en Xavi m’havien aconsellat (els primers 10 els he fet en 52’25’’... perfecte). Es en aquest punt on hem donat la volta, i hem deixat d’anar cap el nord per tornar cap el sud, altra cop cap a Calella (la temperatura a aquelles hores ja era d’uns “agradables” 21 graus, i ni gota de vent).
Al quilòmetre 12, però, m’ha donat un petit “bajonazo” transitori, que el meu inseparable amic, l’Ipod, s’ha encarregat d’ajudar-me a remuntar: just creuant la marca al terra del quilòmetre 12, pels auriculars ha sonat el “Macho-macho-men”, dels Village People, i ha estat com una injecció d’oxigen. A partir de llavors, he continuat mantenint el ritme, sense afluixar ni defallir (ja sabeu, com un motor dièsel, chaca-chaca-chaca... tot i el sol de justícia que queia), empassant-me quilòmetre a quilòmetre molt millor del que em pensava (el quilòmetre 15 l’he fet en 1 hora, 19’ 40’’). El que sí he comprovat, però, es que no puc portar aquests mitjons -els meus mitjons de la sort- quan ja no es l'hivern (em bullien les plantes dels peus).
El llarg tram de platja i el Passeig de Pineda s’ha fet llarg i avorrit, amb poca gent als marges i amb ganes ja d’arribar altra cop a Calella. Chaca-chaca-chaca... i per fi enfilo ja, encara bastant bé de forces, la llarga recta del carrer Església; al fons es veu ja el crono lluminós...

- Ho faré, ho faré en menys de 2 hores, què collons... !!!

i el millor (e insospitat) es que realment anava bé, sense molèsties muscular ni un excessiu cansament a les cames. Ha estat aquest el tram en el que hi ha hagut més gent: cridant, aplaudint i amb un grup de “charanga” tocant timbals, trompetes, tenores... què n’és d’important aquest suport de la gent a aquestes alçades d'una Cursa !!!.
A menys de 500 metres m’ha passat fugaçment -més pel cor que pel cap- l’idea d’intentar accelerar una miqueta -tan sols una miqueta- el ritme, fer com una mena de “mini-sprint” (em trobava amb forces per fer-ho) però de nou el cap ha guanyat i m’ha tremés l’ordre, imperiosa, de:

-“ no siguis gilipolles i no et provoquis innecessariament una rampa, ara que ja et falta tan poc, i tan sols per esgarrapar uns estúpids e inútils segons...”.

I li he fet cas al meu cap (... es veu que encara m’hi arribava l’oxigen pel que sembla) cosa que m’ha permès creuar la línia d’arribada amb un somriure i amb la imatge de la Marta, justament en front meu, emocionada, e immortalitzant el moment. I quin moment !!!.

(penseu en el "decalatge" del crono...)

El sorprenent del cas es que, repeteixo, de cames i cansament general estava relativament bé (tot el bé que es pot estar després de córrer 21 quilòmetres, es clar). Però el que sí m’ha fet un mal horrorós (i tan sols al cap d’un parell de minuts d’acabar la cursa) el que m’ha fet un dolor realment insuportable i que m’ha intranquil·litzat un munt, han estat els braços, concretament les espatlles (deltoides, tríceps, sub-escapular, pectoral menor... i no sé quans més muscles m’han dit): no els podia ni aixecar i quasi ni moure: el dolor era senzillament brutal !!! totalment engarrotats, endolorits, durs com una pedra. Així que, com veureu a les fotos, m’he apuntat a la sessió de quiro-massatge que hi havia a final de Cursa (en principi, només per a cames, però els he “plorat” de tal modus suficientment convincent què -només a mi- m’ho han fet extensible a les dues espatlles). Ara mateix han passat ja una mica més de 7 hores i l’espatlla dreta ja va bé, però l’esquerra encara li costa “tornar a lloc”. Veurem demà què tal amb la moto.

Senyors, senyores.... aquesta de la Mitja Marató del Maresme ha estat una experiència brutal, única, enriquidora. Una Mitja Marató es quelcom que potser algun cop m’havia plantejat (...anant molt begut, suposo) però que fins que no la he fet, no he sabut el que representa a molts nivells (esportius, emocionals, d’autoestima...). I el fer-ho per primer cop, i en portes de fer-ne 52, ja ni us ho explico.

Concurs: un dels runners "quasi l’ha clavat”: vint minuts abans del tancament del "concurs" (que era a les onze del matí d’avui), l’Albert ha apostat perquè jo faria un temps de 1 hora, 55 minuts, 30 segons; ha “fallat” per només 1 minut i 27 segons, i es el que més s’hi ha apropat; i tenint en compte la seva circumstància particular, el premi previst inicialment dels “3 parells de mitjons tobilleros de 3 euros d’oferta del Decathlon” li canviaré per uns peücs pel pitufo/a que ja els ve en camí...

I un aclariment del perquè d'haver carregat l’Ipod d’avui amb música-disco dels 70-80:
A part de que perquè té molta marxa, i et marca bon ritme de cursa, heu de saber que l’hàbitat de la zona de Maresma -precisament aquella zona i en aquella època- era “territori de caça” d’en Txabi... Avui mentre corria, recordant algun dels encontres “relacionals-amistosos con derecho a roce findesemanero” tinguts en aquella època “gloriosa”, quasi m’he emocionat... Aquest ha estat el motiu del perquè de la musiqueta que portava avui a les orelles.

Com que sé que en Víctor entrarà a llegir avui o demà el blog, avui aquesta va per ell:

“... y uno se cree que las mató el tiempo y la ausencia. Pero su tren vendió boleto de ida y vuelta. Son aquellas pequeñas cosas que nos dejó un tiempo de rosas en un rincón, en un papel o en un cajón; como un ladrón te acechan detrás de la puerta. Te tienen tan a su merced como a hojas muertas que el viento arrastra allá o aquí, que te sonrien tristes y nos hacen que lloremos cuando nadie nos ve” (JMS-Aquellas pequeñas cosas, 1971).
.