Primer creia que la punxada a la cuixa era deguda a haver forçat una mica el ritme en les mini-sèries de dimecres; però avui, fa una estona, tombat a la sauna relaxadora de molts diumenges per la tarda, m’ha vingut el flashback del què va passar i quan:
va ser dilluns jugant a soft-raquet amb en Jordi en anar a buscar una deixada; recordo que vaig sentir llavors la punxada, tant intensa que fins i tot em va “fallar la cama”... però com que en calent no em va tornar a molestar, ho vaig oblidar. I el dimecres, en córrer, es deuria “despertar” la petita trencadissa que em deuria fer (perquè quelcom passa aquí dins la cuixa, os ho dic jo...).
El d’avui sí que ha estat un diumenge tranquil. De panxing total... que ja convé de tant en tant.
Aquesta d’avui, diuen els “serratistes més frenètics” que és la cançó més “rodona” d’en Serrat (jo en discrepo...).
“... i es que quan passa pel meu carrer fins els geranis li acluquen l’ull. L’aire es fa tebi amb el seu alè i les llambordes miren amunt sa pell morena. Quan passa Helena. Quan ella mira saps que la font quan ella vol, la dóna. Quan ella plora saps què és el dol. Quan ella calla, tot jo tremolo. Quan ella estima, l’amor pren vol. I entre teulades es gronxa el sol i els passerells dels fils de la llum miren gelosos com riu i es mou, color d’espera llarga i perfum de lluna plena la meva Helena, però.. fa dies que estar dret em fa mal, el reuma em trenca els dits i ha fugit el darrer pardal” (JMS-Helena, 1971)
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario